Càgon el blog de Déu! Igual he escrit açò deu vegades, hòstia, ja nya prou! Última vegada que ho escric, i, a més, obro un missatge nou, s’ha acabat la comèdia, collons! Doncs diva, Putxinel·li, que no ploresses tant, que sí que te llegívem, que sí que apreciàvem el teu nudisme anímic i que no sabeva si eves llegit açò:

“Escric ací perquè als “comments” del Putxi hi ix que “Page Does Not Exist” (ell, així; jo, sense data… ai!).

La llibertat que perdràs… Fes-te fotre!

L’excursionisme… Sic un rururbà (segons el termcat) com tu, però a l’inrevés.

ETA… Putxi, jo, com que sic més vell, tinc com a sotragada l’Hipercor. I Vic, i Monteagudo. Eva una altra època, la deriva nacionalisme=terrorisme no eva començat encara.

L’Alex…”
http://neopatriers.blogsome.com/2005/07/13/vier/#comments

I també diva que escriguesses, que escriguesses del que te fes gràcia. I no ho penso tornar a dir, me càgon el blog! (I segur que açò ix publicat amb hora però sense data.)

No vull fer filosofia sobre el fenomen del bloc, sobre la necessitat d’escriure d’uns o sobre la necessitat de llegir d’altres; ja n’hi ha d’altres blocs més interessants però tal vegada crec que seria convenient establir si hi ha d’haver uns continguts específics del bloc “Neopatriers” i, si la resposta és positiva, quins han de ser aquests continguts.

Fins ara ha estat la creativitat de l’autor l’únic límit per a publicar un post. Em sembla del tot correcte, però l’altre dia em va venir al cap un dilema: publico o no publico un post més dels sempre interessants i mai prou valorats “Retalls de la vida esparracada d’en Putxinel·li”, que venen a ser una cara B de l’àlbum “Historietes de l’avi putxi” que publico a Neop@tria
, és a dir, històries més íntimes i personals que ortigar-me el cul.

Després de despullar els meus sentiments en un post (sí, en tinc), després de fer increïbles enllaços del missatge amb webs i imatges (la part que té més èxit dels meus missatges), després de tenir cura d’allò que escrivia (sí, fins i tot vaig fer anar el corrector!), vaig llegir a Neop@tria algú que em recordava que havia llegit un post meu al bloc.

Com podreu comprendre, la trempera em va baixar de cop. El missatge el vaig esborrar, només tenia sentit un dia en concret, no pas un altre dia, i llavors era ple de dubtes:

Era el bloc Neopatriers el lloc adequat on inserir aquell missatge? Era conscient que feia públics sentiments que no els hi he explicat a gent més propera? Quan era més friki, quan explicava la meva vida sentimental, o quan escrivia les “historietes de l’avi putxi”? Hauria de crear el meu propi bloc i deixar Neopatriers per escriure d’altres assumptes? Sobre què puc escriure a Neopatriers? Què en té, de continguts específics, el bloc Neopatriers? Quins són aquests continguts? Val la pena d’escriure a Neopatriers? Per què hi ha usuaris que no han escrit encara, tot i estar “donats d’alta”? Per què ens llegeixen d’altres persones que no es donen d’alta? Massa interrogants? Massa poca feina? El final de l’any no natural que fa replantejar-me coses sense cap interès?

I vet aquí que en Ranciolí reclama que s’animi el bloc!!!.

Doncs ja cal que algú em tregui de la mar de dubtes en la que hi sóc, perquè potser s’anima el bloc, però en Putxinel·li no sabrà de què escriure.

Au doncs, espero les vostres respostes, que no n’arribaran a ser més de 2 i ja sóc optimista

Estem a l’era de la modernitat. Compro tinta per a l’impressora, en potets, per a no comprar cartutxos. Este sistema sobretot va de puta mare en Lexmark que et demacren en lo preu dels cartutxos. Òbrigo el pot, i oh sorpresa, me posen les instruccions en un CD. En un CD d’estos menudets.

Però i el paper? A on està el paper? Jo vull llegir per a on s’han de fer el forat als cartutxos en paper, en 25 llengües i que no hi estigue el català. A on està la tala massiva d’albres? A on està un dels simbols del segle XX? “Recordo quan era menut que…” Com diria Jiménez Losantos: …en fin!!…

Apa, a veure si s’anime el Bloc, poso una foto de gent indeterminada a un lloc indeterminat, este cap de setmana passat.

Enceto post, perquè al text del Putxi no és que no em càbie el comentari, el problema és que el Bloc seguix en problemes. Diu que no existix lo seu missatge. Bé, ja ho anirem arreglant. El que li volia dir al Putxi és que es queixa que el gos no es volia banyar, que quin coi de gos urbà. De pares cagons, fills de merda :-P He, he, entre el comentari del Putxi, i la incorporació del rurbà del Guineu, com sabeu tocar la fibra sensible.! Avui estic a punt de tancar curs, una mica estressat, anant de cool, i preparat per a marxar demà cap a Artieda a fer una mica de turisme, soroll, amistat… (Putxi, no necessites un estiu especial abans de perdre la “llibertat”?) I per fi una mica de canvi, d’urbà de poble (hivern), a rururbà (final de curs) i ara ja arribe l’època de retorn. No sé si és qüestió de retorn rural, o si serà neorural . Lo Termcat encara no el té registrat: fem-los la demanda a veure si responen. Si ho fan prométego fer un post sobre el dilema del rural vs. neorural. (Per cert, la primera vegada que vaig sentir Rururbà va ser a l’Entesa. Què gran és Neop@atria!)

Aquest missatge l’escrivia com a comentari al missatge d’en Xabip, però com m’he allargat molt, he preferit penjar-ho.

I és que el missatge d’en Xabip m’ha fet pensar, que feia jo l’estiu de l’any 1997?

No sé vosaltres, però quan vull recordar-me’n que vaig fer l’any x, intento pensar on, i amb qui vaig anar-me’n de vacances d’estiu.

El juliol del 97, quan allò d’en Miguel Angel Blancorecordo que era a la feina. L’any anterior havia acabat la carrera de dret i aquell era el meu primer any com advocat “seriós”.

Crec recordar que la gent del despatx va sortir al carrer a les 12:00 h, per a fer un o cinc minuts de silenci. El meu pare va anar a la manifestació de Barcelona….

Realment les emocions van ser molt intenses aquelles hores. Però jo no hi vaig anar a cap d’aquelles manifestacions, ni vaig guardar cap minut de silenci. Per a què? Per a fer sentir el meu rebuig? Serviria per alguna cosa? Em semblava del tot hipòcrita, inútil, i algú (molts)
ho aprofitaven per la seva causa, instrumentalitzaven el patiment, els sentiments… Que collons era allò de “vascos sí, eta no”?

Tot i això, els meus sentiments eren contradictoris, no se’m va passar mai pel cap participar en tot allò, però no sé per què collons, una veu dins meu em xiuxiuejava que feia malament.

Des de llavors moltes coses han canviat, per a bé (el degoteig de suport social a eta), i per a malament (la criminalització del nacionalisme no espanyol). Però ningú dubta que aquell va ser un punt d’inflexió.

Ara bé, el que si recordo és que aquell estiu m’ho vaig passar força bé. Amb l’Àlex, un amic amb el qui vaig fer moltes excursions a la muntanya, i amb la meva gossa vam anar dos cops a Ordesa.

El primer cop vam anar fins el Refugi de Góriz per la Serra de les “Cutas”, amb unes vistes impressionants sobre la vall, el Circ de Carriata, el Circ de Cotatuero, la Brecha de Roland, el Taillon….

El problema és que cada nit ens plovia, i no vam poder fer més de 3 nits. La puta de la gossa no volia mullar-se i va voler entrar dins la tenda de campanya, gos urbanita dels collons.
Això sí, vam poder pujar fins el Cilindro de Marboré…. bé, per aquells que ho coneguin, diré que ni jo, ni la gossa vam pujar-hi. Hi ha una xemeneia d’uns 15 metres, de nivell II-III, que vaig intentar pujar a coll la gossa i amb una corda, (que era curta, per cert), però va ser impossible. L’Alex sí, ell va fer cim.

Aproximadament una setmana després, vam agafar forces sortint de marxa per Coma-ruga i voltants, vam fer una nova excursió: el Comachibosa des de Bujaruelo per la Via Moskowa.

Tampoc no ho vam aconseguir. Aquest cop van ser diferents factors: ens vam “encigalar” i no vam trobar la via correcta, ens va ploure i pedregar una mica, portàvem molt de pes a les motxilles, la gossa que tenia els peus totalment encetats …. Un altre dia serà, crec que a la muntanya s’ha d’anar amb mentalitat oberta, i no tancar-se a l’idea de fer el cim de totes totes.

(Coses curioses: he cercat “encigalar” al google i m’he trobat amb això: verbos de uso EXCLUSIVO en Aragón, http://www.verbolog.com/81aragon.htm)

Bé, al cap i a la fi tot era per entrenar-nos, a final d’agost volíem fer el Mont Blanc, hi ho vam aconseguir!!!

Per la via normal, fent nit al refugi de Gouter, però els 4.808 metres del Mont Blanc van ser nostres!!!

Aquell dia érem una gentada, una autèntica processó de gent cap el cim. L’Àlex i jo, deuríem de ser els frikis del grup, vam sortir gairebé dels últims, quines ganes de llevar-se a les 3 de la matinada, que el cim no es mourà, coi!; tothom, menys nosaltres, anaven encordats; tothom respectant la processó, i nosaltres avançàvem per allà on volíem/podíem; tots amb un equipament que t’hi cagues i jo amb uns pantalons elàstics i un pantaló curt a sobre; l’Àlex fent una cigarreta quan el fred li ho va permetre…

Una experiència fantàstica!!

Al càmping vam conèixer una noia prou maca de Zarautz, Miren em sembla recordar que es deia. El seu xicot l’havia deixat sola per anar-se’n a fer el Mont Blanc i el Mont Blanc de Tacul, i nosaltres vam aprofitar per convidar-la a fer una ruta turística amb nosaltres per Chamonix, per Geneve i rodalies. No crec que encara s’esperi a què li enviï les fotos que vam fer amb la nostra màquina fotogràfica, i on hi surt ella; però de ben segur que tinc la seva adreça, junt amb les còpies que li vaig fer. Mai se les vaig fer arribar. No em pregunteu perquè.

Després de tot allò… la malaltia de l’Àlex, la feina que no et deixa temps per a molt, la meva lesió, les dones que t’atrapen, la mort de l’Àlex i …. ja no he sortit tant a la muntanya com abans. Però aquest estiu penso fer moltes coses, segur! Que és el meu darrer estiu “lliure”. Si algú s’hi apunta, només cal que m’ho faci saber.

Au.

A l’estiu de 1997 jo hi era, a L’Empordà, a prop de la mar. Gaudia de les vacances i de la tranquil•litat que avui encara, passat el temps i després d’un parell d’anys sense anar-hi, em donen els sons, els olors i els colors perfumats d’ aquell lloc costaner des d’on es veu el Pirineu. Els meus records estiuencs d’infantesa i primera joventut resten encara, i crec que per molts anys -potser per sempre- totalment units a aquelles terres on vaig menjar el millor all i oli casolà de la meva vida i vaig passar-hi la setmana més inoblidable que he viscut mai, uns anys després.

Parlava del Juliol del noranta set. Ja fa vuit anys. Avui he mirat el calendari i m´ha vingut tot al cap. Era un Juliol més, lluny del soroll fester basc; els dies passaven lents, afables, a la vora del mar. Potser fins i tot massa lents per a un noi suposadament en plena efervescència. Però ja hi havia uns altres dies per al soroll. A mi m’agradava aqueixa lentitud, passar la tarda llegint, passejar en bicicleta.

Malgrat aquesta normalitat, les vacances es van tornar una mica diferents quan, un dissabte, en tornant de comprar del poble, vaig encendre la ràdio. Era el dia 12 i mon pare i jo vam escoltar, muts, la noticia del segrest de Miguel Ángel Blanco. A hores d’ara no puc descriure amb detall les sensacions que vaig tenir llavors, però si recordo que em va semblar com si fos quelcom d’altre planeta, i també recordo les paraules del meu pare: fort, barbaritat. A mi també m’ho va semblar, de debó, no ho negaré, tot i que la meva capacitat d’anàlisi polític era força limitada. I no només pels anys, sinó perquè ni tan sols volia tenir-ne.

Al dia següent, Diumenge, vam anar a Girona. Girona és una ciutat agradable, fa goig passejar-hi, admirar els seus racons, fruir de la ombra de les pedres. Vaig creuar els ponts sobre el Ter, vaig fer fotos als carrers estrets i als cantons del Call Jueu… i vaig veure Joaquim Nadal, aleshores batlle de Girona, encapçalant una manifestació silenciosa que demanava l’alliberament del regidor del PP d’Ermua. Em semblaven móns separats per milers de quilòmetres, no podia creure que hi eren tots dos a la mateixa ciutat. No havia assimilat res, encara.

Poc a poc, vaig començar a rebre noticies d’amics, de la família, dels diaris, i vaig donar gràcies una i mil vegades per no estar-hi a casa, per viure allò lluny, relativament, d’un ambient que aleshores es va tornar molt dur contra tot allò que feia olor a abertzale, o a basc. Un lloc on el maniqueisme es va imposar, i es va encetar una ofensiva dura, sense mesura, contra persones i tot un moviment polític i social, que amb els seus defectes i virtuts, havia treballat de valent per a mantenir viva la flama de la reivindicació d’uns drets i la llengua i la cultura d’un poble. Amb la perspectiva que donen els anys, encara se´m fa gairebé impossible analitzar aquells dies i aquells fets des d´un punt de vista, diguem, polític. Si que penso que, la veritat, tot allò va canviar menys del que alguns esperaven el País, però que si va suposar una fita, un punt de reflexió, dura i complicada, per a adonar-nos, tots, del que no s´ha de tornar a repetir.

Poques vegades m’he alegrat tant de viure, per uns dies, a l’exili daurat empordanès, al lloc on hi torna, molt sovint, la meva ánima als moments complicats.